Podem considerar els esdeveniments del Sis d'Octubre del 1934, com un model, un reflex, del difícil "encaix" de Catalunya dins del marc del regne d'Espanya, o de  l'Estat Espanyol, que al llarg del temps s'havia materialitzat en un seguit de topades, entre interessos contraposats, així tenim dades i dates  que ens confirmen el que diem: la revolta dels Segadors o guerra de separació (1640), la guerra de Successió (1714), o la darrera maltempsada (1936-'39).

 

Els fets del 6 d'octubre els podem interpretar, no com un acte d'irreflexió, com alguns analistes els han considerat, sinó com  la  culminació d'una situació de tensió entre el Govern Central i el govern de la Generalitat, per una qüestió de nivells de sostre de poders. El detonant que fa esclatar la situació és el conflicte de competències sobre la Llei de Contractes de Conreu, votada pel Parlament Català el 12 d'abril del 1934, que no és acceptada pel govern espanyol; de fet, es tracta de minimitzar la capacitat legislativa del Parlament Català, veiem com el rerefons del problema és la qüestió del poder polític i de la sobirania nacional, és a dir es tracta de dirimir, qui és el subjecte de decisió, si el Parlament Català o l’Estat espanyol. La Llei de contractes de Conreu era una llei moderada, que establia una reforma agrària gradual de tipus individual, no col·lectiva, que fomentava el cooperativisme. Els propietaris de l'Institut Català de Sant Isidre, a través del seu representant el senyor Francesc Cambó, presenten un recurs d'inconstitucionalitat, davant del Tribunal de Garanties Constitucionals, adduint que el Parlament Català era incompetent per a legislar en matèria social.

 

En el fons el que estava en joc era la capacitat del  poble català a decidir  mitjançant el seu Parlament, en un cas com aquest en el qual les reivindicacions nacionals, s'agermanaven amb les socials. Malgrat el rebuig del tribunal espanyol, la llei és tornada a votar íntegra pel Parlament Català,  dos mesos després, el 14 de juny. Aquesta situació de confrontació, resta enverinada pel fet que a Madrid, el 4 d'octubre ha pujat un govern presidit per A. Lerroux, amb tres ministres de dretes, de la Confederación de Derechas Autónomas, (CEDA), que diverses vegades havien manifestat la seva oposició ferma a l'Estatut del 1932.  

 

Cronología dels fets  

 

Així, quan des del Palau de la Generalitat el President Lluís Companys, el dia sis d'octubre, a un quart i cinc de nou del vespre, proclamà: " L'Estat Català de la República Federal Espanyola", repetia l'acte de sobirania política que féu Francesc Macià, l'abril del 1931, quan proclamà la República Catalana. La proclama del President Ll.Companys era un acte d'afirmació del govern català, que tenia el suport del Parlament Català i de la majoria del poble. El cap de la IV Divisió militar, era el general reusenc Domènec Batet i Mestres, francmaçó com el mateix Ll. Companys i amb el qual  havia mantingut negociacions, al final, però, en requerir-lo, com a President de la Generalitat, que es posés a les seves ordres, aquest declarà l'estat de guerra i féu sortir l'exèrcit al carrer.

 

La tropa canonejà el local del CADCI ( Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria) des d'on s'havien fet forts un grup de trenta persones amb disset fusells, fidels a la crida del President Ll.Companys per a defensar el nounat estat Català; cap a quarts d'onze de la nit disparen contra una companyia d'infanteria que amb banda de música, proclamava l'estat de guerra, de resultes dels trets mor un sergent, i cinc soldats i un oficial són ferits. Per l'efecte de les set granades disparades per l'exèrcit, contra el local del CADCI, els patriotes i militants del Partit Català Proletari, Jaume Compte, Manuel Gonzàlez Alba i Amadeu Bardina del Partit Comunista de Catalunya, moren a la matinada del dia sis, la resta fugen pels terrats.

 

El Conseller de Governació i destacat militant d'Estat Català, Josep Dencàs, junt amb Miquel Badia, foren els responsables de l'organització militar que havia de donar suport, a la nova situació creada per la proclama del President de la Generalitat, la deserció del Comissari General d'Ordre Públic, Coll i Llach, junt a la passivitat del coronel Ricard, cap de la Guàrdia d'Assalt, provocà una notable descoordinació i va impossibilitar que els 3.200 guàrdies d'Assalt, més els 400 mossos d'Esquadra, i els 3.400 militants d'organitzacions polítiques i sindicals, ( Estat Català, Palestra, Nosaltres Sols, Aliança Obrera, Esquerra Republicana de Catalunya, Aliança Obrera, Unió de Rabassaires, Partit Nacionalista Català), poguessin fer front amb èxit a les forces de l'exèrcit, la insurrecció està abocada al fracàs. En aquest aspecte cal fer esment de la posició de la CNT, que  es mantingué al marge del conflicte, entenent que era una revolta de Palau. L'objectiu del sis d'octubre era implantar i consolidar l'Estat Català, alhora que instaurar un règim social tan avançat com volgués el poble.   

 

Aïllat  el Govern al Palau de la Generalitat, contra el qual són disparades vuit canonades, a les sis de la  matinada del dia set, el Govern Català es rendeix a les forces de l'exèrcit, i és empresonat als vaixells "Uruguay" i "Ciudad de Càdiz", ancorats al port, amb posterioritat seran jutjats i condemnats a trenta anys de presidi, Els fets del Sis d'Octubre tingueren una notable repercussió a comarques, on en moltes ciutats i pobles, seguint la proclama del President Ll. Companys es declarà l'Estat Català, i es produïren confrontacions de caràcter social,  a Girona, Sabadell, Vilafranca del Penedès, Mataró, Palafrugell, Vilanova i la Geltrú, Granollers, Sabadell, Lleida, Badalona i Arenys de Munt. 

 

Els fets a Arenys de Munt

 

La nit del Sis d’Octubre a Arenys de Munt, després de saber-se el contingut de la proclama del President Ll. Companys, s’organitzà una manifestació formada per militants d’Estat Català, d’Esquerra Republicana, de la Unió Socialista de Catalunya i pobletans sense militància, però que donaren suport a la proclama del Govern Català.

La USC[2] es constituí com a secció local el 1932, tenia la seva seu a la Rambla F.Macià núm 70,  al poble eren uns 23 militants. La participació femenina en la Joventut Socialista de Catalunya (JSC), a Arenys de Munt era considerable, reflex de l’entrada de la dona en la vida social i política, amb l’adveniment de la República.

 

El 14 de setembre de 1935, se celebrà el Consell de Guerra d’oficials generals, per tal de sentenciar la causa instruïda, arran dels fets de la nit del sis d’octubre de 1934 a Arenys de Munt. A tres quarts d’onze quedà constituït el tribunal. Presideix el tribunal el general de Brigada d’Infanteria Angel San Pedro, actua com a vocal ponent el coronel Luís Cortés, actua com a jutge eventual, el comandant Manuel Garcia Rebollo, defensa als processats l’advocat Luis Verdegain; el fiscal és el comandant Enrique de Querol Duran, cinc anys més tard, aquest, actuarà com a fiscal en la paròdia de judici, que condemnà a mort el President Lluís Companys .

 Segons el sumari, la nit del Sis d’Octubre, que el President  proclamà l’Estat Català, s’organitzà una manifestació, formada per elements d’Estat Català, d’Esquerra Republicana, de la Unió Socialista de Catalunya, Esteve Capella, portava la bandera independentista de l’estel solitari, i Joan Lleonart Farran[3] la bandera vermella de l’emancipació de la classe obrera. Els manifestants situaren les dues banderes al balcó de la Casa de la Vila, des d’on el batlle del poble, Josep M Soler (Martí Basí) (ERC) adreçà unes paraules als manifestants,  que recollien la proclama del President de la Generalitat.

Els manifestants cridaren morin, contra  A.Lerroux, F.Cambó i la CEDA i visques al nounat Estat Català, es cantaren els Segadors i la Internacional.

Després que el batlle proclamés L’Estat Català, aquest ordenà la publicació d’un pregó que llegí l’agutzil, acompanyat de somatenistes armats. En el pregó es deia que tots els que tinguessin armes  les havien de lliurar a la Casa de la Vila., a tots els que estiguessin d’acord amb la declaració del President de la Generalitat, se’ls hi donarien armes per a defensar la nova situació.

En el sumari s’acusa  Josep M Soler, d’haver requisat un òmnibus per traslladar a Mataró els militants obrers i polítics que, obeint  la Crida del President de la Generalitat, volien anar a Barcelona a defensar el Govern Català de l’agressió de l’exèrcit.   

A un quart de tres del migdia, el tribunal emet el seu veredicte, dels sis acusats d’auxili a la rebel·lió, el batlle JM Soler és condemnat a dos anys de presó, el tinent d’alcalde Ramon Paituví (USC) és condemnat a un any de presó, i a sis mesos i un dia Joan Lleonart (USC), Salvador Roig i Esteve Capella. És absolt Joan Oller Ravelli. Salvador Punsola Arañó no pot asistir al judici perquè està malalt i serà jutjat més endavant.

 

La repressió

 

La repressió es va abatre damunt dels gairebé 3.200 militants i quadres polítics, molts d'ells d'Esquerra Republicana de Catalunya, que tenien càrrecs als ajuntaments. La  intel·lectualitat catalana fou objecte de detencions, foren empresonats el mestre Pompeu Fabra, president del patronat de la Universitat de Barcelona, l'arqueòleg Pere Bosch i Gimpera, rector de la Universitat Autònoma, el doctor Josep M, Batista i Roca, l'economista i batlle de la ciutat Carles Pi I Sunyer, Estanislau Duran i Reynals, sots president de l'Ateneu Barcelonès, cent cinquanta persones entre professorat i personal administratiu, són destituïdes de la Universitat. Uns 1400 parcers són desnonats de les terres que conreaven.

 

Conclusions

 

L'examen dels fets del Sis d'Octubre sembla indicar que per part del Govern Català no hi havia una voluntat política clara de dur a terme una revolta armada, sí per part dels dirigents d’Estat Català, que ho veien com un moviment insurreccional, que podia crear una situació, on fos possible declarar la independència. El Govern de la Generalitat mantingué una situació a la defensiva, a mig camí entre el vol i dol, una situació carregada de dubtes, sense voluntat clara d'acció, de tirar endavant amb fermesa, però tampoc de plegar veles, sembla que es volgués fer una segona edició del 14 d'abril del 1931, enmig de tots aquests dubtes es perdé la iniciativa militar i el factor sorpresa, en unes negociacions amb el general D. Batet, que no podia fer altra cosa que obeir  Madrid, que és el que va fer; dos anys i mig més tard fou afusellat a Burgos pels sublevats, per haver-se mantingut fidel al govern de la República. L'ensulsiada de la insurrecció permet de culpar  Estat Català, mitjançant la crítica a la gestió del seus líders Josep Dencàs i Miquel Badia, del fracàs, i així disminuir la influència d'aquest sector dins d'Esquerra Republicana de Catalunya.

 

Perquè la insurrecció triomfés, calia: una actitud decidida i enèrgica del Govern Català, tal com era la voluntat d’Estat Català, que el general D. Batet, adoptés una actitud de "neutralitat" que hauria permès la consolidació política de l'Estat Català. L'altra possibilitat era fer un  acte heroic i de dignitat, com el de la Pasqua irlandesa del  1916, que era força impensable sense la col·laboració de la CNT. Malgrat tot cal recordar que els fets del Sis d’Octubre de 1934 són el primer moviment armat col·lectiu, després del complot de Prats de Molló (1926), que s’esdevé a la Catalunya Principat d’ençà del 1714, en defensa de les seves llibertats.

 

L'anàlisi dels errors de l'octubre del 1934 per part del Govern Català va  permetre que el 19 de juliol del 1936, no es fessin les mateixes equivocacions i  així, vèncer  l'exèrcit sublevat a Barcelona i comarques. Una vegada més l'estudi de la història havia servit per a no caure en els mateixos errors, i propiciar la victòria, aconseguida amb la col·laboració entusiasta de militants de partits, centrals sindicals, i de les forces de seguretat sota les ordres del Govern Català. El Sis d'Octubre del 1934 és un exemple de com una derrota militar es pot transformar, després de dos anys, en una victòria política a les eleccions del mes de febrer del 1936, amb el triomf del Front d'Esquerres, que obria un llarg procés de transformacions socials i polítiques, que serien estroncades amb la derrota i l'ocupació el gener - febrer de 1939.

 

Agustí Barrera i Puigví.